La meva originalitat plena de gent

     Cal (i si cal, fins a quin punt) explicitar les referències emprades en un llibre de poemes? Escric aquestes línies divagadores i un xic embolicades ‒potser breus propòsits de destrucció marca de la casa‒ perquè vull i al mateix temps no vull deixar de donar compte del treball relatiu als manlleus/apropiacions/represes que conté El cel dins un pou. A risc que siguin sobreres, per descomptat. Per què no incloure-les al llibre i sí aquí? La idea que acompanya el llibre és que els poemes han de funcionar tot sols o, millor dit, en la constel·lació que el seu conjunt pugui aplegar. L'autor és del parer que haver inclòs en el llibre un paratext d'aquest tipus (amb totes les apropiacions, girs i represes que inclouen els poemes (totes aquelles de què es tenen constància, almenys) i la constel·lació conseqüent) hauria probablement ofegat els poemes. Estaríem davant un text excessivament llarg com aquest i que potser escapa als dominis del que ha de ser un paratext, en el cas discutible que hi hagi de ser. I, tanmateix, aquestes línies. 

     Sobre gustos colors, i mai plou al gust de tothom: hi ha qui és del parer que no explicitar els manlleus incorporats a un llibre és justificar el plagi (entès com a delicte moral); hi ha qui dirà que fer explícites certes coses en el llibre és com introduir-hi un manual d’instruccions, en el mal sentit, i que sempre s’és a temps d'explicitar-les; hi ha qui farà la quadratura del cercle tot convidant a indicar breument les referències i, al mateix temps, exposant que es tracta de referències que tots els lectors ja coneixen. Vista la disparitat hi ha qui diria, i amb raó, que això passa per preguntar. Però és que, a més a més, ens trobem que hi ha una manca de consens en l'ús dels termes referits, en la nomenclatura emprada: tota  una complexitat a l'hora d'acotar conceptes com plagi, apropiació, resementització i demés. Per entrar en aquest assumpte una mica més a fons, remeto per exemple a aquest llibret.

     I encara: hi ha qui afirma que la diguem-ne ‘originalitat’ no necessita aquestes defenses relatives a plagis i apropiacions. Que potser sí que és plagi, i punt i tornem a la problemàtica de la nomenclatura comentada més amunt. Que li preguntin a Palàcios ("Algú replicarà que una paraula no és una cita, i, per tant, si es fa sense advertir-ho, un plagi. La meua “originalitat” no necessita aquestes defenses. Sí que és plagi, li replique, des del moment que jo vull que siga llegida exactament en el to per a aconseguir el qual el meu precedent s’esmerçà a construir un món, i només en aquest to, tot i que me’n separen cinc segles, o precisament per això"). Que li preguntin a Ferrater: "Potser el sol fi d’això que escric/ és el meu propòsit de plagi" (Poema inacabat). Entenguem-nos: plagi en el sentit ‒per dir-ho amb Montaigne‒ d’igualar-se cada vegada als propis plagis, de citar els altres per a expressar-se millor. Ni tan sols en això s’és original, és clar. No sembla ser aquest lloc, tanmateix, el més indicat per a resseguir-ne la genealogia. Ja la paraula ‘original’ resulta prou problemàtica: cal entendre ‘originalitat’ en el seu sentit etimològic, de saber tornar a l’origen? En el de tot allò que s'hi va empeltant i florint de bell nou al llarg de les èpoques? En tots dos sentits, diria. Per altra banda: és que no hi ha tota una història d’originalitats copiant-se les unes a les altres? Aquí es creu més en les represes que no pas en la creatio ex nihilo per seRecordem també allò de Nicolás Gómez Dávila: "La mera novetat s’inventa. L’originalitat s’elabora espontàniament a través de la reminiscència i la còpia." Hi ha fins i tot alguna esmena a la totalitat: és que cal agafar-se al criteri del manlleu, del plagi en la reflexió sobre la poesia? És el cas d'Ives Bonnefoy quan afirma que, per més que un poeta volgués pouar en algú altre que no fos ell mateix, no se’n sortiria, ja que el manlleu es transformaria tot seguit en un significant d’ell mateix. Seguint, aquesta idea, Boneffoy arriba a asseverar que en poesia el plagi no és possible. Una altra tema seria, aleshores, a què anomenem poesia [I no entrem ara en allò que va de la poesia al poema]. En tot cas, del que es tracta, en la cosa relativa a nodrir-se dels altres, és sobretot al fet de saber-los digerir. No tant el pecat de profanar la matèria prima com allò que se’n fa. Tant en relació al context de la qual s’extreu (o, si es prefereix, s’amputa) la citació, com a l’ús posterior se l'hi atorga, a allò que se li fa dir: es tracta d'un esqueix, en la doble accepció del terme. Hi ha encara un altre enfocament possible, el d'aquella presumpció referida a que la poesia és un joc d’equip (i, potser justament per això, malgrat l'aparent contradicció, una expressió radical, diguem-ne, de la pròpia individualitat). Ben mirat, un desgavell. Qui sap si l’autor se’n fa prou el càrrec, de tot plegat.

     Fet i fet, la problemàtica que planteja sovint l'apropiacionisme no es refereix tant a la matèria prima 'forana' que s'integra sinó al fet de deixar-ne constància. Explicitar les citacions/represes/etc. o no, vet aquí una mica el quid de tot plegat. Advocar pel mostrari de citacions i diguem-ne cruïlles relacionals planteja a l’autor dues possibilitats o enfocaments: es tracta d’un mer exercici de pedanteria, o és, per contra, una mostra d’honestedat deguda, d’homenatge fins i tot? Sembla que a l’autor li agrada pensar que la cosa va més en aquest últim sentit però, afegiria, potser calgui reconèixer que bé pot tractar-se d’una neuròtica barreja d’ambdues coses. 

     Aquestes línies són escrites des d’aquest dubte i d'aquest neguit i, en certa manera, d'aquesta 'impotència'. Tanmateix, al capdavall potser tot l’assumpte resulta irrellevant si pensem que el treball de citació forma part del propi treball poètic, entenent la tradició com a matèria prima que s'esdevé en un espècie de vaivé continu. En aquest sentit, podem pensar-ho a la manera de l'Antoine Compagnon de La segona mà (o el treball de la cita) quan afirma: "allò que aquí importa és que el treball de la citació no difereix del joc del llenguatge en general". Un ball de mots en el llenguatge. I qui diu mots dius frases, i etc. En aquest sentit, tot connectant-ho amb la idea esmentada de Bonnefoy, tota citació seria deguda. Almenys com a punt de partida. Un altre assumpte és, insistim-hi, allò que se'n fa i el signe del resultat final. Sovint, pel camí de fer-se poema, la poesia, tot recorrent món i tradicions, acaba perdent bous i esquelles. D'altres vegades, el poema incorpora aquest propi procés de manera crítica i/o reflexiva, amb resultats diversos. Afirma en algun lloc (diria que aquí) Mario Montalberrti (el qual al seu torn reprèn Giorgio Agamben) que la poesia no només diu el que diu, sinó el fet que ho està dient, la potència i la impotència de dir-ho. Aparquem-ho aquí.

     Hi ha el plaer de pensar el llenguatge, de travessar-lo. Escriu Henri Meschonnic que: "el poema [...] és la subjectivització generalitzada del llenguatge en un sistema de discurs". I no passa això mateix amb les lectures que fem dels altres? I no és el subjecte, també el del poema, l'enunciació d'una relació? El seu empelt? És que no queden 'lexicalitzades' les maneres dels altres en la tradició, permetent un nou punt de partida a través la connotació, al mateix temps que vincula l'origen amb la represa que se'n fa? No és una mica com quan en poesia s'escriuen paraules com blanc o mar, que ja sabem que volen dir una altra cosa. No depèn una mica tot plegat del lector, de com el lector es faci càrrec de la tradició (la seva i la de l'autor)?

     Hi ha qui etzibarà que tota la teoria està molt bé però que si, en el joc de la citació, algú procedís a citar un fragment de teu llibre que resulta que pertany a un altre autor, es cauria de ple en la impostura. A això es podria al·legar que una citació ja és un altre text respecte aquell del qual s'extreu, o que allò que en faci el lector ja no escau a l'autor (escapa al seu domini), de la mateixa manera que ell ha pres coses d'algun altre lloc. Al final, sembla que la cosa acabaria remetent simplement al tema del nom, de l'autoria, de la propietat. En tot cas, no podem negar que l'etzibador tindria certa raó. Però podríem preguntar-nos encara: per què autors que sabem que no son impostors, autors com Ferrater, Joyce, Celan, entre molts altres, autors que han treballat la intertextualitat d'una manera important en el seus textos, no han detallat dites apropiacions? Per vanitat? Per què no ho creuen prou rellevant en relació a allò essencial de l'obra 'nova'? Per què aquest tipus de lectures formen part de l'exercici desxifrador del lector? [Practicava la impostura, posem per cas, algú tan solvent com J.V. Foix quan deixa escrit el seu famós vers "és quan que hi veig clar" sense remetre al de Shakespeare (bé cal pensar que no el coneixia, oi?) When most I wink, then do mine eyes best see ("Quan tanco les parpelles és quan hi veig més clar")?] No en tinc pas la resposta. Sí que puc dir que, en aquells casos on el joc intertextual és notori, anar citant tota l'estona pot arribar a ser, clar i català, un veritable conyàs i un mena de crosta que impel·leix el moviment del propi text en sí; un poema que, fet i fet, si no s'avergonyeix del seu nom, ja és una altra cosa respecte el seu punt de partida. Podem dir que la cosa ateny, per tant, tan sols al fet de donar a conèixer el nom de l’autor de la citació/represa/etc.? Podem dir aleshores que hi ha plagi només quan no es dona compte del plagi? I cal citar només les fonts de les apropiacions directes o també aquelles de tipus més indirecte?  no ocorre, de vegades, que una citació no deixa de ser un pol·len d'idees que va passant d'un poeta a un altre, gairebé de manera programàtica? No ens portaria tot plegat al nucli mateix del llenguatge entès com a constructe col·lectiu? On radica el límit? I encara: totes les respostes a aquests tipus de preguntes, és que no estan ja incloses per defecte en el mateix poema? Estaríem parlant, aleshores, de valor literari o d’una altra cosa, potser més propera a la vanitat nominal? I a això no es podria replicar: bé, en podríem dir també educació, o fins i tot homenatge? Potser, l'única pregunta pertinent sigui la següent: Per llegir el poema arran seu, amb el mateix poema, resulta imperatiu conèixer les citacions/girs/etc. que conté? Sí i no? Ai. I: uf. Mirin, no ho sé. Límits difusos. I el dubte. Per si un cas, doncs: aquestes línies. Que acompanyin al llibre però des d'una distància prudent.

     Si tingués una postura clara i definitiva al respecte aquest text no existiria. A partir d'aquí, vet aquí una síntesi del fenomen de la represa aliena en poesia que postula Arnau Pons a Poesia i veritat: "Com ha dit també Werner Wögerbauer en comentar la lectura que du a terme la poesia de Celan: «Escriure és reescriure; reescriure és ajustar.» El nostre deure com a lectors és provar d’esbrinar quin sentit té aquest ajustament, i quina significació pren, una vegada copsat. Això val per a cada poeta que remeti d’una manera més o menys explícita a una obra aliena, o del passat.". El lector tanmateix és lliure de fer el que vulgui, en tant que pugui. Ara bé, justament perquè és lliure és també responsable de la lectura que fa d’un text. [Pel lector a qui pugui grinyolar el "deure com a lectors", ho llegeixi al costat d'aquesta citació de Kafka: "Tu ets els deures. Cap alumne enlloc.", sense oblidar que en Kafka hi ha molt sentit de l'humor.]

     Citacions, plagis, girs, represes... Fa de mal dir, des d'aquí, si al capdavall tot plegat es tracta d’una quixotada o no. Si, en el cas que ho sigui, la quixotada fa sentit a través d'ella mateixa o no. Fa de mal dir, també, si es pot arribar a convertir en un colador allò paradigmàtic, i tòpic ja, de John Keats que anticipa (és un dir) la intertextualitat i que diu: "[El poeta] no té caràcter, gaudeix de la llum i de l’ombra; [...] Allò que xoca al filòsof virtuós encanta al camaleó poeta. El gust del cantó fosc de les coses no ofèn al seu gust més que el brillant ja que ambdós acaben en especulació. Un poeta és allò menys poètic de l’existència, ja que li manca una identitat des del moment en que es veu contínuament en la necessitat d’ocupar el cos d’un altre." Deu dependre, com gairebé tot, de l’ús que se’n fa. La qual cosa convida a establir sempre una lectura arran del text al qual es fa referència. Diria que queda prou clar que estem donant voltes al mateix, potser en mode tirabuixó. Bé. 

     Així les coses, potser les notes que es penjaran en el proper post, Notes a 'El cel dins un pou', serveixin per a facilitar una capa més de lectura que permeten els poemes. També per saber si la impostura és excessiva, sigui en general, o en particular en el cas d'aquells que consideren que tota apropiació no indicada resulta indeguda. Sabem, tanmateix, que hi ha apropiacions inconscients. Que hi ha un pol·len d'idees. Sabem que dins les apropiacions hi ha nivells que van des d'aquelles que esdevenen nucli del poema, fins a d'altres de caràcter més tangencial o que poden ajudar a bastir elements del poema de caràcter menys estructural. L'opció escollida en dit post és la més restrictiva (en un context mínimament funcional), és a dir, la d'indicar totes aquelles citacions més o menys directes de les que es té constància (potser obviant-ne tan sols algunes de massa òbvies i tangencials, i en definitiva, irrellevants per l'assumpte que ens ocupa, en tant que, en algun punt o altre s'ha delimitar). 

     Un i altre post són dues cares de la mateixa moneda. Serveixi per pagar-ne el preu o, com a mínim, els interessos.

    I bé, no cal dir que a partir d’aquí el lector és sobirà per treure’n, si ho considera oportú, les seves pròpies conclusions. 

 

El CM


Entradas populares de este blog

Notes a El cel dins un pou